Aquest escrit respon el que va publicar el 21 de gener el Sr. Toni Flores i, a més de respondre les asseveracions maniquees, tendencioses o falses que s’hi aboquen, vol posar en valor les persones (amb discapacitat) per sobre les coses. Més enllà de la hipèrbole mediàtica en què estan convertint el Turó de l’Enric, la meva intenció es assenyalar alguns fets i derivar-ne les consideracions oportunes:

  1. La intervenció de l’assessor del PSC que s’esmenta no va ser gens anecdòtica. La forma és un aspecte substancial en una democràcia, perquè el respecte a la formalitat és garantia que no s’enganya al ciutadà. Hi ha convocatòries ordinàries i extraordinàries. La pregunta és elemental: per què no es va fer com cal. ¿Ignorància, laxitud o menyspreu a la democràcia formal? En cap cas vaig entendre que es tractés de reivindicar una manera no participativa de fer política -artefacte intencional del Sr. Flores- sinó de facilitar la participació d’acord amb les regles de joc. És fàcil d’entendre: si comences un partit de futbol no s’hi val imposar les regles del bàsquet quan et convingui.
  2. Pel que fa a l’informe mediambiental. Aquest diu que l’espai del Turó de l’Enric pot formar part d’un parc urbà, amb el Torrent de la Font. És obvi: quan tens dos espais adjacents i els uneixes, tens un espai més gran i si aquest espai està lliure de planejament i és de domini públic, pot convertir-se en un parc, com tants d’altres espais de la ciutat. Però perquè el lector es faci una idea del que parlem, convindria precisar uns punts:
    • a) A més d’assenyalar l’obvietat esmentada, l’informe subratlla que en aquest espai no hi ha cap espècie de flora o fauna que sigui rara ni que estigui amenaçada o protegida. Textualment el document afirma que no esperem trobar-hi res que no es trobi en la Serralada –només a 300 metres de distància-. També s’hi diu que aquest espai té un cert valor com a refugi o repòs ocasional d’espècies locals.
    • b) A part del que afirma l’esmentat informe – realitzat i pagat per encàrrec d’una de les parts- l’espai no compta ni ha comptat mai amb cap qualificació mediambiental.
    • c) Però és que tampoc estem parlant d’un espai lliure ni de domini públic íntegrament. Des de fa molts anys el planejament urbanístic preveu que la parcel·la on s’instal·laria el Nou Centre Ocupacional de la Fundació està qualificat com a equipament de caràcter sociosanitari i a més és de titularitat privada. S’hi podria construir ara mateix un edifici amb una superfície i una alçada molt superiors al que pretén bastir la Fundació. Això vol dir que, si respectem les regles del joc -una altra vegada les formes!,- el procés per revertir-ne les condicions no és ni simple, ni ràpid, ni barat.
    • d) Considerant aquests fets, es fa difícil entendre l’obstinació del govern a negar el projecte de la Fundació, perquè no crea discontinuïtat, perquè ocuparà un percentatge irrisori d’aquest hipotètic parc urbà (2,7%), perquè el nou equipament ajudaria a recuperar i preservar els valors mediambientals i perquè s’estaria donant servei a 250 persones amb discapacitat intel·lectual de la nostra ciutat. És a dir afegiríem un valor social extraordinari a un espai que de cap manera veuria alterades, les seves futures funcions socials i mediambientals.
  3. L’autor s’apalanca en un titular periodístic per fer algunes inferències absolutament infundades, però útils a la seva estratègia argumental. Ni les famílies ni la fundació tenim la menor intenció d’esperar al 2019. Ens han encadenat i ens culpen de quedar-nos quiets! Com podem definir a qui retarda artificiosament -¿il·legalment? – el projecte de la Fundació durant 18 mesos, ofereix alternatives manifestament insensates (MOBBA i Montigalà) per als interessos de les persones amb discapacitat. I quan la fundació manifesta el seu rebuig, ens acusa de no voler millorar les condicions d’usuaris i treballadors? De no haver estat per actituds com la del qui motiva aquest escrit i la del govern, el nostre centre estaria a punt d’entrar en servei. Acusar-nos de manca de pressa per marxar és pur xantatge, per forçar l’acceptació de “la seva” alternativa.
  4. No entraré en les consideracions, puerilment ideologitzades, que s’aboquen a l’escrit, sobre la suposada pretensió neoliberal de la Fundació. És pur maquiavel·lisme al servei del veritable objectiu de tot aquest “pressing” intolerable: intervenir i municipalitzar el servei. Tot això no amb l’objectiu de reforçar la transparència o l’esperit social, que ja estan sotmesos al control administratiu que determinen les nostres lleis, sinó amb l’únic propòsit de satisfer la seva ambició de poder i d’instrumentalitzar aquests futurs èxits de manera partidista. Absolutament miserable, si considerem que estem parlant del futur i del present de 250 persones amb discapacitat intel·lectual.